ELS LECTORS QUE SI ESTIMEN ELS LLIBRES -282- JAUME BARBERÀ

'9N 2014' de Jaume Barberà
El periodista Jaume Barberà presenta 9N 2014 (Edicions B), continuació natural de S’ha acabat el bròquil (2013, Edicions B), sota la mateixa fórmula literària de conversa amb el seu amic, l’escriptor Josep Maria Fonalleras. 

Com a periodista de llarga trajectòria i contrastada solvència, Jaume Barberà s’ha distingit els darrers temps per alçar la seva indignada veu. Ho ha fet a través dels seus llibres, però també en conferències pel territori o en els programes televisius d’entrevistes de referència al Canal 33 com Singulars i, ara, Retrats. Jaume Barberà, tot i el seu habitual to pausat i mesurat, es mostra contundent mentre no para d’interpel•lar-nos en aquesta entrevista.

¿Tant a S’ha acabat el bròquil com a 9N 2014 es repeteix el mateix format de conversa, de diàleg, un cara a cara?
Si. Tenen el mateix estil. Converso de nou amb el meu amic Josep Maria Fonalleras. El que fa Fonalleras és posar la gravadora i recollir tot el que pràcticament es diu. I, a vegades, jo ho complemento amb dades, referències, que no sé de memòria. Ell fa de llebre, ell em provoca. Ell és també la veu dels lectors, la veu de la persona que vol preguntar, que té dubtes. I a més a més, tant en un llibre com en l’altre, hem aconseguit que la lectura es pugui fer ràpida, aproximant-se molt al llenguatge oral.


¿Quina relació manté el teu nou llibre 9N 2014 en respecte a l’anterior?¿És una continuació?
El 9N 2014 és conseqüència de S’ha acabat el bròquil. Es una continuació claríssima. A S’ha acabat el bròquil no teníem data ni pregunta, estàvem molt lluny d’això, i ara sí que tenim data i pregunta. A mesura que han anat avançant els mesos hem vist cada vegada, des de Madrid, la negació a permetre-ho. A S’ha acabat el bròquil ja es deia que crèiem pràcticament impossible que l’Estat espanyol, el govern espanyol, l’oligarquia espanyola, amb les corresponents franquícies territorials d’aquesta oligarquia, la catalana inclosa, volguessin permetre que una comunitat com Catalunya pogués decidir. Desgraciadament és així.


¿Parles d’una oligarquia espanyola i catalana com si fos un poder fàctic q ue vigila o tutela la democràcia?
Algunes persones poden pensar que això és un llenguatge antic, del segle XVIII. Mira, saps què passa? Si una persona analitza fredament qui mana i quan temps fa que mana, doncs s’adona que pràcticament tots són els mateixos. Per tant existeix una oligarquia, una oligarquia que no té ni pàtria ni bandera, només té cartera, només té interessos, i això és així! Aquesta oligarquia actua i ha actuat sempre en contra dels ciutadans espanyols, víctimes com nosaltres, els catalans. Aquesta gent va segrestar l’estat en dictadura i ha segrestat l’estat en democràcia, amb el vistiplau dels dos partits majoritaris a l’Estat espanyol, PP i PSOE, que legitimen aquesta democràcia i aquesta oligarquia. Una democràcia de molt baixa qualitat, de molt, molt, molt, poca qualitat.


¿Què opines de la consulta convocada pel 9N 2014 i la seva viabilitat?
Mira, la pregunta del 9N és un nyap, a m i no m’agrada, ho dic molt clar. Jo crec que el més important del 9N és que s’hagi decidit fer, que s’hagi fixat data. I el més important de la pregunta és que hi hagi hagut el consens necessari entre les forces polítiques favorables al dret a decidir per pactar una data i una pregunta. Nosaltres el que hem de fer és concentrar-nos en això. Jo no vull entrar en el “I si no podem votar? I si no?” Però hi ha una cosa que em sembla que és clara per la majoria, els nostres conciutadans, i és que aquesta vegada va de veres i no ens farem enrere.


¿La data de la consulta, títol emblemàtic del teu llibre, és doncs la solució al malestar i l’enuig proclamat a S’ha acabat el bròquil?
I tant. És una esperança. Però d’entrada, la portada és una provocació. Apareix un senyor amb una corbata que vota. Imagina’t, eh! Vivim en democràcia i la portada és una provocació! ¿En quina democràcia vivim? El 9N 2014 és el dia que votarem, és el dia que els catalans hem de poder decidir el nostre futur, ¿saps? I això és molt important. Jo no sóc favorable a la independència per una qüestió romàntica, ¿saps? No tinc una pulsió d’adolescent, no em bullen les hormones perquè, ¿saps?, jo ja tinc una edat. Fixa’t que no t’he parlat de qüestions identitàries. Jo vull la independència perquè crec que som capaços de construir un marc on nacionalment i socialment estarem més respectats.


¿Parles d’independència com a eina transformadora i no com un fi en si mateix?
Potser no vaig ser el primer, perquè mentiria, però vaig ser dels primers a destacar que la independència en sí mateixa a mi no m’interessava i no significava res. Entre altres coses perquè no viurem de l’estelada, ¿saps? Ens hem de preguntar: independència per què i per a què. A mi el per a què és el que m’interessa. I per això crec que tenim l’oportunitat els catalans, el s que vivim a Catalunya, de poder decidir el nostre futur, i que s’hauria de basar en una democràcia d’alta qualitat.


¿T’has caracteritzat darrerament per practicar un periodisme combatiu, no?
Això no ho podria fer fent un programa de televisió o de ràdio en un mitjà de titularitat pública. No seria correcte. Per tant, jo el periodisme que faig és intencional. A partir d’anàlisis de dades i fets dono la meva opinió i ho faig lliurement. ¿Per què? Perquè el periodisme és veure i explicar. I jo ho faig. Si et fixes, en ambdós llibres, tenim que un 70% del llibre es dedica a destacar, a emfatitzar l’empobriment a què se’ns ha castigat. Dono dades i referències suficients perquè qualsevol persona ho pugui contrastar. I després, a partir d’aquí, dono la meva opinió com qualsevol ciutadà. ¿O és que els diaris no opinen quan titulen?


¿Amb aquest periodisme intencional sembla que has recuperat una vella figura pública desapareguda, la de l’intel•lectual?
Mira, t’ho dic sincerament, de veritat, jo estic molt lluny de ser un intel•lectual. No és falsa modèstia. Penso que, fins i tot, no tinc la formació necessària per ser-ho. Més aviat, jo em posaria en el grup de les persones que a partir dels nostres coneixements som capaços de posar negre sobre blanc, donar la nostra opinió. I, a més, argumentar-la i està disposat a debatre-la amb qui convingui. Però no, de veritat, jo penso que els intel•lectuals són figures molt més complertes i serioses.


¿Però no em pots negar la rellevància que has assolit gràcies a aquest periodisme més incisiu, més crític?
El fet de sortir de l’armari, de deixar de ser un periodista normal per donar un cop de puny sobre la taula i dir “això s’ha acabat!”, o dir que en èpoques d’emergènci a com les que vivim no pots ser neutral, ¿no? I això que faig fa que connecti amb molta gent que ho està passant malament. Això també em preocupa, evidentment. Mira, jo no sóc una persona de partit i, de fet, no sóc de cap associació, i aleshores també em puc equivocar i això és una responsabilitat que tinc i porto. Encara que intento no decebre a aquelles persones que em fan confiança.


¿Segueixes tan indignat com quan vas escriure S’ha acabat el bròquil?
Si, si, indignat. Escolta, és que ens han fet molt mal, eh! A tots els que vivim a l’Estat espanyol ens han fet molt mal, molt mal! Pensa que a mi m’acomiadaran el 2016, gràcies a una reforma laboral execrable que permet l’acomiadament de persones pel sol fet de ser grans. Això és execrable. Ens han fet molt mal! El meu fill, extremadament ben format, s’ha hagut de buscar la vida al Brasil, eh! I això, a alguns cretins, es pensen que és un bé de Déu. És un bé de Déu si t u decideixes marxar quan vols, com vaig fer quan era jove, perquè em va donar la gana! La persona que ha de marxar perquè no té feina, per viure amb dignitat, eh? Això no és un bé de Déu, és un càstig! Com vols que no estigui indignat! I, a més, és que ens han fet mal, perquè han rescatat els bancs i no han rescatat les persones. I el tema dels desnonats, saps el què significa perdre la casa. Es el pitjor, ¿no?


¿Hi haurà un tercera entrega de les converses Fonalleras-Barberà?
Si. Però a mi m’agradaria que hi hagués un nou capítol per poder parlar del procés constituent. Veritablement, si vols que et digui la veritat, jo vull la independència per fer el procés constituent. Aquí és on hem de vibrar tots els catalans. Farem els fonaments de la nostra casa. I a mi m’agradaria participar-hi com a ciutadà donant la meva opinió. Com dic en el llibre, anem en un tren i en aquest tren està canviant tot i jo vull ser subjecte d’aqu est canvi. No vull ser complement, no hem de ser un vagó. Hem de decidir ser màquina, hem de decidir on va aquest tren, democràticament, pacíficament, cívicament, com ho estem fins ara. Per tant, saps, perquè no podem ser protagonistes del futur?

Font/enllaç: Jordi Millaret / Infoanoia.cat
Article/post 1051 - Vols llegir? - Ràdio Nova

Comentaris